Zona d'Escalada de Sant Quinti de Mediona
Tot seguit reproduïm els capítols dedicats a l’escalada, l’espeleologia i les rutes del llibre de 76 pàgines, editat per Eduard Rafecas i Saumell i
patrocinat per l’Ajuntament de Mediona, l’any 1995 del que se’n van tirar 500 exemplars i que actualment està exhaurit.
La guia pretén recollir un conjunt d’activitats esportives relacionades amb la natura.
Comença amb un repàs de l’entorn geològic i de medi ambient i esmenta les edificacions més representatives de la zona.
És especialment inestimable la ressenya de l’àmbit de l’escalada a Mediona amb més de 120 vies que hi són representades amb el nom i graduació.
Ressenya i documenta també les cavitats del municipi i acaba amb lesRutes de les Serres per recórrer en bicicleta de muntanya i caminant.
Es tracta d’un document de butxaca molt pràctic pels qui els agrada l’excursionisme a Mediona.
El venien a l’Ajuntament però actualment està exhaurit. D’aquí que d’acord amb l’autor l’hàgim penjant en auest bloc annex perquè tothom hi pugui accedir.
Us recomanem que us passegeu per aquest bloc annex per reconèixer els punts d'escalada del congost de la riera de Mediona i el fondal de Valldellòs, de les coves i seguir la ruta de les serres de Mediona.
Etiquetes de comentaris: Entrada
Escalada a Mediona
Per als habitants de Mediona l’escalada es coneix de no fa gaires anys, probablement des que es comença l’equipament de la zona del Molí, només des de 1990, mentre que les primeres parets escalades al congost són de principis dels anys setanta,a les zones de les roques del Castell.
Les primeres vies varen ser obertes per alpinistes que van veure en aquelles parets una possibilitat per practicar l’escalada, però el seu objectiu, era entrenar per després poder intentar altres parets del Pirineu, Alps, etcètera. L’important és que aquesta gent tenia una ètica diferent que la del tipus d’escalada que es practica en aquests moments.
En l’època dels setanta no hi havia els escaladors de roca, sinó que s’anomenaven alpinistes, encara que també feien escalada en roca, però la filosofia era molt més a prop de l’alpinisme.
Consistia a assolir un cim determinat per diferents aspectes, com la bellesa de la muntanya, l’altitud o la firma del primer ascensionista... La maner de progressar, a més, no tenia tanta importància com el fet d’aconseguir l’objectiu, el cim.
Per posar un exemple, a un nivell destacat, Maestri (1970) va pujar al Cerro Torre (Patagònia) amb un compressor i un trepant per clavar uns burins per tal de superar l’últim tram de paret fins al cim.
Normalment s’utilitzaven tots els mitjans disponibles per anar endavant. A vegades no hi havia material, aleshores es feien servir alternatives casolanes, com tacs de fusta encastats a les escletxes, escarpes de ferro, passamans d’escala, etcètera, tot això per substituir els pitons encastadors i burins.
La solució per superar els trams més compromesos s’aconsegueix amb l’escalada artificial, que s’utilitza quan no es pot progressar agafant-se a les preses naturals de les roques. En aquell temps el límit s’anomenava V+, i quan es sobrepassava aquest nivell es continuava amb artificial.
A començaments dels anys vuitanta hi ha un canvi radical en el món de l’alpinisme ja que les tendències estrangeres arriben a Europa provinents de la costa Oest dels Estats Units. Els primers a rebre les influències són els britànics i els francesos.
La primitiva i romàntica idea de pujar una paret per assolir un terreny verge dóna pas a la recerca de l’escalada de dificultat o escalada lliure, amb la intenció de no utilitzar el material per progressar sinó solament de seguretat per a les caigudes.
 * |
Sectors d'Escalada de Mediona
|
Tot aquest gir fa introduir unes noves tècniques i nous materials per resoldre les tendències d’aquesta nova ètica. Apareixen els peus de gat, magnesi per a les mans, espits, etcètera, però el més important és el nou comportament dels escaladors, en constant evolució cap a la manera més pura d’escalar en lliure.
Però no tots són escaladors de mitges i magnesi, ja que hi ha un corrent diferenciat entre l’alpinisme, l’escalada esportiva i l’escalada artificial.
Així les vies d’escalada esportiva estan prèviament equipades de la manera més segura per facilitar tota la concentració en els passatges més difícils de superar.
Actualment hi ha una notable diferència entre un alpinista i un escalador. Això no vol dir que un alpinista no faci escalada en roca i al revés, però hi ha una filosofia de l’alpinisme i l’escalador esportiu.
A la zona de Mediona, la majoria de les vies estan enfocades a l’escalada esportiva, tot i que les vies de a zona del castell han estat respectades segons els primers ascensionistes. Només s’ha reequipat alguna reunió pel perill que existia.
Si agrupem tots els sectors surten al voltant de 120 vies de diferents dificultats, amb una alçada màxima de 32 metres.
Hi ha una possibilitat de fer pràctiques al rocòdrom del Casal de Mediona.
La graduació de les vies de Mediona està feta, en general, per pocs escaladors, per tant és probable que tingui petites variacions de criteri, tot i que una graduació és una dada subjectiva, però útil i desitjada.
Etiquetes de comentaris: Escalada
Sector 1 El Molí
Primer sector que trobem al congost que va de Mediona a Sant Quintí. Està format per una franja paral·lela al riu, que té 500 metres d’amplada per 25 metres en el punt més alt, encara que tenim vies de 5 metres a causa de la irregularitat de la paret.
 * |
Sector l'Hort
|
Les primeres vies van ser equipades l’any 1989 per Eduard Rafecas i Judith Ramallets i, posteriorment hi col·labora Josep Bertran. Les vies no tenen una continuïtat per l’amplada de la paret perquè hi ha trams de roca mediocre i seria perillós escalar-hi.
Així la zona està formada per petits sectors amb nuclis de vies. L’escalada és molt variada. Hi predominen les vies de sisè grau.
 * |
Sector b El Molí
|
L’orientació és excel·lent per escalar a l’hivern, ja que les parets estan orientades al Sud.
L’equipament és en la major part, apte per a l’escalada esportiva, tot i que hi ha possibilitats de practicar l’escalada artificial.
 * |
Sectors Sostret i Depuradora
|
Les reunions són amb mosquetó i anelles.
 * |
Sector Desploms
|
 * |
Sector Plaques
|
Etiquetes de comentaris: Escalada
Sector 2 La Balma
Sector situat en el punt que el congost s’estreny després d’uns camps. S’hi accedeix pel camí asfaltat que va del molí al castell. A uns 1.300 metres trobarem un desviament a l’esquerra que és marcat per una fita. El sector fou equipat per Judith Ramallets i Eduard Rafecas durant l’any 1994, encara que ja s’hi feien escalades. També hi ha una via per fer pràctiques exteriors d’espeleologia, equipada per Albert Ferrer.
Totes les vies estan equipades i tenen instal·lació per baixar. La via de la Bauma és considerada per diferents escaladors com un (8a), encara que fins ara n’ s’hagi pogut fer sense caure. Aquesta via té excessius punts d’assegurança per poder fer pràctiques d’escalada amb estreps.
Etiquetes de comentaris: Escalada
Sector 3 El Castell
Les parets del Castell són les més espectaculars i les que tenen més història.
Estan situades just a sota del desviament que va al Castell.
Josep “Piques” hi ha escalat junt amb altres companys durant quasi 25 anys. Moltes vies clàssiques no tenen graduació i si es volen escalar, caldrà portar el material segons el nivell de l’escalador i les observacions de cadascú.
Més recentment s’han obert tres vies de caràcter esportiu.
El nivell d’escalada esportiva és bastant alt, ja que les parets arriben a desplomar. Tenen quasi 30 metres en el punt més alt.
És un sector orientat al Nord, bo per escalar l’estiu.
Etiquetes de comentaris: Escalada
Sector 4 La Presa
Situades davant del Castell, són unes de les vies que tenen més alçada, fins a 30 metres, i amb possibilitat de noves obertures.
Les van equipar l’any 1991 Àngel Barrado, Josep Bertran, Judith Ramallets i Eduard Rafecas. L’equipament és de caràcter esportiu i l’orientació és cara al Sud.
Etiquetes de comentaris: Escalada
El Final de Mediona
L’últim sector del Congost.
El trobarem a 10 minuts del Castell, seguint el riu a l’esquerra.
Tenen una alçada màxima de 20 metres, i junt amb el sector de la Presa i el Castell, fou un lloc on s’escalava des dels anys setanta.
Les primeres vies equipades amb burins, són de Lluís Ràfols i Pep Riba.
Des del 1988 fins al 1991, Toni Rigol equipa la majoria d’itineraris de caràcter esportiu i deixa un sector de molta qualitat.
Malauradament, una colla de lladres robaren les reunions i van fer que ens en quedéssim sense.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada