Via Sol Solet a l'Agulla de Can Jorba

Via: Sol Solet

Zona: Montserrat – Can Jorba -

Agulla/Paret/Cim: Miranda de Can Jorba

Dificultat: V

Dificultat obligada: IV+

Llargària: 130 metres (30+20+30+25+25)

Aperturista: J. Oliva i T. Céspedes el 1992

Grau d’exposició: Baix

Grau de compromís: Baix

Equipament: Via equipada amb parabolts

Material: 12 cintes exprés

Orientació: Sud-Est

Cordada: Jaume Escorsell, Gemma Pujadó i Xarli

Data: 25 de gener de 2015

Observacions:

Avui ens hem trobat per continuar fent metres buscant al sol, com que encara era aviat ens hem anat a fer temps al Sector Columpis i hem fet la via Xapes Negres i ens hem trobat amb el Salvi Martin, desprès quan hem cregut que el sol ja estava en bona posició ens hem anat a fer la via Sol Solet, tot i gaudir molt de la companyia i la roca, a les reunions hem sofert bones ventades que ens han fet passar molt de fred, tot i així hem fet cim i amb 3 ràpels avall a peu del Joc de l'Oca a on hem coincidit amb la colla de DonaAlpina, per arrodonir el dia ens hem anat al Frankfurt de la Rambla de Collbató, tot plegat un cap de setmana molt complert i genial, millor impossible, be si, una mica més d'escalfor, estaria molt be.

Fotos de l’album de facebook

Aproximació:

Des de Can Jorba prenem un corriol amb marques grogues que es dirigeix a la Canal del Joc de l'Oca

Quan arribem a l’inici de la canal anirem a l’esquerra d’aquesta i el que es la placa de la Miranda de Can Jorba trobem les tres vies més importants d’aquesta zona, primer la l’Escabroni escapullini, a continuació la Bego-Miquel-Kush i desprès més a l’esquerra la Sol Solet

Veure l’aproximació amb Google-Maps

L1 (IV+) 30 metres

El Jaume decideix tirar ell primer per dibuixar el traçat ja que la primera xapa esta força lluny, millor pujar a sobre una lleixeta que hi ha al davant d’un roure i amb decisió amunt que es IV+, tot i així es molt vertical i sostingut, els que els primers metres són els més “difícils” però es deixa fer.

Segueix la Gemma, al mig, perquè vagi agafant experiència amb tranquil·litat en via llarga, quan supera la segona xapa la segueixo jo desmuntat la tirada, ara seguidament anem en tendència a l’esquerra fins que un petit diedre ens queda a la nostra dreta. Continuem recte per la placa fins la R1, situada a una còmoda lleixa.

L2 (IV) 20 metres
El Jaume tira amunt per una excel·lent placa inclinada, farcida de boníssimes preses, tant de mans com de peus, que em permeten progressar tranquil·lament i gaudir fins la R2, novament molt còmoda, aquí hem provat de convença al Jaume de baixar perquè estem pelats de fred però no ho aconseguim.

L3 (IV+) 30 metres

Li dic al Jaume de seguir jo, però no vol perdre temps i diu de xuparsela tota ell, aixì que continua la tirada sortint de la reunió en diagonal cap a la dreta, seguint la filera de xapes -que en aquest llarg són especialment nombroses- a través de una deliciosa placa, seguim durant tota la via la mateixa tonica i ordre estricte, al mig la Gemma i jo al seu darrera, ara a mitja tirada trobem el pas clau de la via (molt ben protegit) on la mida i la disposició de les preses no és tant evident com a la resta de la via. Un cop superat el pas ens resten uns agradables metres, amb els que trobem algun burí vell i passant pel costat d’una espectacular savina tombada i fins la R4.

L4 (IV+) 25 metres + L5 (IV) 25 metres

El Jaume continua, flanquejant cap a la dreta uns metres fins arribar a una petita lleixa, per arribar desprès a un ressalt i quedant al peu d’una bonica placa, seguim per la dreta d’un diedre, sempre per la placa fins la role, que el Jaume deu tindre por que volguem baixar i només la xapa i continua, les cordes freguen molt, ara seguim per la placa en lleugera tendència a l’esquerra, directes cap a un bon pi.

Un cop a l’alçada del pi pugem per una rampa en tendència a la dreta (xapa) fins arribar a la reunió, (una savina) que queda sobre el desplom de la Miranda.

Aquí el pitjor a estat amb el fort vent, entendre’ns ja que no ens sentiem, ni veiem.

Aquí al cim aprofitem per fer una foto cim molt ràpida i avall que fa un fred que pela.

Descens:

Baixem per la Directa Jordi Coma (1990), un ràpel quasi completament aeri i molt plàstic, li dona un tot divertit i d’aventura, desprès continuem repelant per la Bego fins la R2, al tanto que aquí se’ns han liat una mica les cordes i les he tingut que desliar i d’aquí a terra amb un tercer ràpel, justets de corda.

Aquí ens trobem amb la colla de DonaAlpina, que baixen repelant el Joc de l’’Oca, que ja sabíem i ho teníem parlat, ens esperem les dues colles per baixar junts i xerrar les aventures i acabem fent un mos al frankfurt La Rambla de Collbató.

Gasssss i Amunt.

Aquí teniu el vídeo amb les fotos de la jornada.