Sant Quinti de Mediona

Nom: Sant Quinti de Mediona

Quilometres: 22,410

Temps: 6 hores 57 minuts amb el dinar i el plan de passar el dia.

Finalitza al punt de partida (circular):   Sí

Dificultat: fàcil

Alzada Màxima: 744 metres Turó de Clivelleres

Altitud mínim: 285 metres, màxim: 736 metres

Desnivell acumulat pujant: 590 metres, baixant: 590 metres

Participants: Roger Matas, Xavier Matas, Xarli

Data: diumenge 22 d’abril de 2012

Llocs d’interès de pas: Les Deus, Castell de Mediona, Font dels Capellans, Turó de Clivilleres, Casa Clivelleres, Pas del Lladre, Agulla de Vandellós, Masia de Pereres, Ermita de Sant Salvador de Pereres, Ca l’Oliver, Sant Quinti de Mediona.

Observacions: Ruta tranquil·la i senzilla en que s’acumula la pujada de cop, per arribar al Turó de Clivelleres, la resta ja es baixant i planejant per les vinyes.

indicacions per arribar a traves del Google Maps

coordenades 41.464354,1.655856

Aparquem a l’altre extrem d’entrada al poble de Sant Quinti de Mediona, davant del camp de futbol i a l’entrada del complexa Les Deus Aventura, entrem i anem seguint la ruta a peu fins arribar a les Fonts de les Deus on un espectacle de 23 brocs brollant un gran caudal d’aigua, provinent de la Riera de Mediona ens deixa bocabadats.

Per seguir al seu curs abocant l’aigua al riu Mediona.

Anem admirant aquestes formacions calcaries fins que al cap d’uns 2,3 Km. arribem a la zona d’escalada d’on he trobat bastant i fidel informació del detall en aquest enllaç Zona d'Escalada de Sant Quinti de Mediona.

Amb més de 120 víes, les primeres vies van ser equipades l’any 1989 per Eduard Rafecas i Judith Ramallets i posteriorment hi col·labora Josep Bertran. Les vies no tenen una continuïtat per l’amplada de la paret perquè hi ha trams de roca mediocre i seria perillós escalar-hi.

Així la zona està formada per petits sectors amb nuclis de vies. L’escalada és molt variada. Hi predominen les vies de sisè grau.

Ara  anem seguint i en uns 470 arribem al llinda d’entrada al Castell de Mediona.

Des del Turó Fundacional del segle X, probablement fortificat abans pels sarraïns, fins a la Torre Grossa, edificada al segle XV pel duc de Cardona, tot passant per la construcció templera del XIII o la capella romànica del XII i la posterior ampliació gòtica del XIII-XIV, el Castell de Mediona ha anat aplegant la seva història, que ara es pot seguir amb visites guiades.

Nosaltres des de la perspectiva de visitant per els seus voltants no podem gaudir de quasi be res del seus detalls i història, cosa que es una llàstima, aprofitem aquest paratge per seure i esmorzar abans no sigui més tard.

Ara ens acostarem a la Font dels Capellans indicada amb un rotul gran i ben llampant, desprès d’uns escasos 500 metres arribem a un petit i modest espai des d’on raja la font de la que només se que a estat recuperada a l’any 1989 i recentment desbrossat el seu entorn.

Al Roger ara pot gaudir d'aquest plaer que sent en provar l'aigua de totes les fonts que troba

Ara tornem els 120 metres de corriol exprés per arribar a la font desfent el camí enrere i seguir per la nostre esquerra quant trobem la cruïlla del camí que hem pujat (al de la dreta).

Desprès de 2,2 Km. trobem la prorecopera cruïlla i seguim el camí de l’esquerra en una bona pendent per recorre la muntanya del Marquès i que desprès d’aquesta cruïlla, aquesta pendent es fa més insistent i costeruda el que ens fa suar a tots de valent, mentre anem admirant aquest boscos ufanosos de pins amb algunes zones reduïdes d’alzinars, degut a la seva sobreexplotació carbonera en el passat, que quasi provoca la seva eradicació d’aquests indrets, desprès d’uns 950 metres de bon calvari arribem al Turó de Clivelleres 744 metres.

Que es el cim més alt del municipi de Mediona, amb el seu punt geodèsic i des d’on podem gaudir d’una bona panoràmica de la comarca i Montserrat de lluny.

Aquí ens fem unes fotos i el Roger fa el seu ritual de sempre que conquereix un cim, ni que sigui petit i modest com aquest, es transforma en pallasso, suposo que per respondre a la seva honestedat i senzillesa.

Ara seguim per recorre més tranquil·la ment els 625 metres que  planejant amb tendència de baixada ens separa de la Casa de les Clivelleres.

Aquesta casa en estat actualment ruïnós hi podem apreciar les diferents remodelacions i intents de rehabilitació que no han portat en lloc, quedant abandonada i desolada, admirem els voltants des d’una esplèndida terrassa revestida de obra recent de pedra.

Ara anem seguint els indicadors i desprès de 1,7 Km. arribem a la Cova de Bolet.

Avui sabent que visitaríem aquesta cova hem portat frontals, encara que senzills, son suficients per aquesta cova en la que trobareu el detall extens de informació en aquest enllaç Cova de Bolet.

A mi que des de jove el mon de la espeologia m’apassiona m’endinso primer, seguit dels meus companys, amb ganes de colar-me per totes les gateres que trobo i poder fotografiar les estalactites i estalagmites que ens regala amb aquesta demostració de bellesa en tots els seus racons i jugant amb les diferents opcions de forats de sortida.

La cova de Bolet de Font-rubí és una de les més populars de la comarca i un dels indrets més llegendaris. Disposa d’un parell d’entrades que permeten accedir a una gran sala que havia estat habitada pels nostres avantpassats com constaten els arqueòlegs que ja van començar a investigar-la a finals del segle XIX. Els que hi vivien vuit mil anys abans de Crist caçaven cérvols i conills, i collien fruites dels alzinars i cargols. Posteriorment (4.000aC) els seus estadants ja coneixien l’agricultura i tenien ramats d’ovelles. La cova també es va utilitzar durant l’edat de bronze i, fins i tot, s’han trobat restes

De les Coves de Bolet podem trobar varies llegendes, faules i histories de fullets, la llegenda del Mon nou fou transcrita per Joan Amades l’any 1935, a partir del relat de Pere Feliu. Segons el folklorista aquesta llegenda vindria a ser una de les moltes versions de la tradició d’Ulisses i Polifem.

Pere Feliu era un marxant de robes, de Vilafranca del Penedès, que amb el seu farcell al coll recorria totes les poblacions de la contrada. De les converses als hostals en els que s’hostatjava i del tracte amb la clientela, va arribar a conèixer un gran nombre de llegendes i rondalles, que podreu trobar en aquest enllaç Llegendes de la Cova de Bolet.

Desprès de 1,1 kms. trobem una cruïlla en la que podem observar a distancia la Casa del Bolet.

Desprès de 450 metres trobem el Pas de l’esquirol o del Lladre, una esquerda a la roca calcaria d’una singlera,amb formes encuriosides en forma de passadís, que ajudats en el seu últim tram per una vaga nuada en forma de corda ens obra pas cap a l’agulla de Valldellós.

A primer cop d’ull per la seva forma desafinat i erèctil amb 18 metres d’alçada sobre surt del bosc de pins, també i podem observa alguna via d’escalada, ens deixa absorts, el camí segueix a peu d’agulla

Desprès d’anar descendint durant 1,8 Kms. arribem a la Masia de les Pereres 475m.

És un agrupament situat al S del terme, als vessants de Montpedrós (547 m); és un lloc documentat el 1143. Hom sap que l'any 1338 era una quadra de senyoria de Ramon de Barberà. Hi havia una casa fortificada, ja derrocada.

Decidim abans de tornar-hi per dinar recorre els escasos 150 metres per anar a visitar la capelleta dedicada a Sant Salvador de les Pereres, coneguda des del 1596 i que esta sobre un tossal

En un tossal proper hi ha una capelleta dedicada a sant Salvador, coneguda des del 1596.

Petita capella de planta rectangular coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Consta d’una sola nau i d’un absis semicircular que presenta una finestra cegada d’arc de mig punt. S’hi accedeix per un portal de pedra carejada i llinda plana, sobre el qual hi ha el campanar d’espadanya. L’interior té el sostre amb volta de canó que comença sobre una motllura horitzontal.  

Desprès de la petita volta a la capella tornem a la Masia de Les Pereres a on seiem uns metres al davant la porta principal, com no veiem cap lloc més maco, dinem aquí mateix.

Mentre estem dinant ens visita l’avi de la Masia, molt amable i podem veure tot d’ulls que ens observant per les finestres, deu ser que no tenen gaires visites.

Seguim entre els torrents de la Font Fresca i de les Maioles el descens a la plana creuant tot de conreus de vinya i sobre tot casi en exclusiva de ceps de vi, recordem que estem en terres del Penedes, de sol i de vins.

Desprès de 5,9 Kms. amb un paissatge semblant arribem a Ca l’Oliver

Fem la visita obligada a l'escandalós anec blanc, al fons d’unes aigües tanques que ompla el Riu de Bitlles.

Tot seguit fem una volta per les afores del Molí paperer de Ca l’Oliver, observant la xemeneia testimonial d’una gran epoca.

Fins al segle XIX, amb l’abolició del règim feudal, els castlans de Mediona pagaven les rendes al priorat benedictí. A partir del segle XIX, però, van adquirir les terres i, a més d’incrementar l’activitat agrària, van fomentar la creació de molins paperers i fàbriques tèxtils. N’és un clar exemple el molí paperer de ca l’Oliver, que es dedicava a l’elaboració de paper i productes tèxtils (a partir de 1871) gràcies a la força de l’aigua del riu Bitlles. De tota manera el molí ja funcionava des de principis del segle XVIII.

Fem una volta pel Jardí dels voltants de les edificacions abandonades i ruïnoses, amb uns preciosos i colossals plàtans i alguna voluminosa Tamara i del petit nucli adossat abans d’arribar al Centre Urbà de Sant Quinti de Mediona, que travessem fins arribar als cotxes.

Siauuuuuuuu

Via del Carles V+ (D+) El Gorro Frigi

• Via: Del Carles
• Zona: Montserrat – Gorros
• Dificultat: V+ (D+)
• Dificultat obligada: V
• Llargària: 155 metres
• Aperturista: Agustí Cardona
• Grau d’exposició: Baix
• Grau de compromís: Baix
• Equipament: Via equipada amb parabolts de color verd. Re-equipada el 2010
• Material: 10 cintes exprés
• Orientació: Est
• Cordada: Francisco i Xarli
• Data: 14 d’abril de 2012

Aproximació:

Per arribar fins la Gorra Frígia ho podem fer varies maneres:

Primera: amb el funicular de Sant Joan, que sortint del monestir ens deixa a l’estació superior.

Segona enfilar el camí en direcció a l’ermita de Sant Miquel i amunt fins l’estació superior del funicular de Sant Joan.

Tercera: Des de la font del Miracle agafem les escales dels pobres i passem pel pas del francesos i l’ermita de Santa Anna a on agafem el camí en direcció a l’estació superior, trencant amunt a la dreta fent drecera fins el camí nou de Sant Jeroni.

Des d’allí només hem de prendre el camí de Sant Jeroni direcció cap a la Gorra.

Un cop estiguem al peu de la Gorra Frígia hem de localitzar una creu de ferro que hi ha a una desena de metres del terra. La via s’inicia uns metres a l’esquerra de la seva perpendicular (parabolts verds visibles des del mateix camí de Sant Jeroni)

Veure l’aproximació amb Google-Maps

L1(IV+)

La via s’inicia al mateix camí nou de Sant Jeroni. La primera tirada la encapçala el Francisco com de moment tota la via, fins que jo no agafi una mica més de veterania i normalitat amb els nusos i els estris i sobre tot tingui el cap tranquil, la via no té cap més secret que el d’anar seguint el recorregut que ens marquenles xapes de color verd. Es tracta d’una rampa inclinada amb la roca típica de Gorros i amb algun tram puntual lleugerament menys fàcil que la resta. 35 metres. Des de aquesta primera R1 veig com un altre parell d’escaladors es disposen a fer la mateixa via que nosaltres.

L2(IV+)

Aquesta segona tirada continua amb la mateixa tònica de la primera, tot i que trobarem un tram lleugerament més vertical, però de seguida es torna ajeure. Malgrat això, la presa és tant bona i cantelluda que ni ens adonarem. 30 metres. Aquesta R2 per mi i els meus peus la trobo més còmode que l’anterior i aquí ens juntem amb el primer de l’altre cordada i veig un altre parell d’escaladors darrera d’aquests, la visió ara ja comença a ser espectacular.

L3(V+)

Als pocs metres d’iniciar la tirada superem un llaví que en el Francisco sobre tot li porta una mica de feina, jo de segon el supero una mica més tranquil.

Escalem uns pocs metres inclinats i ens plantem davant un curt mur vertical molt maco. Abans del re-equipament la via anava més a la dreta i es trobava força rentada. Ara, amb el nou traçat trobem la mateixa verticalitat d’abans però amb una roca excel·lent. El tram és curt i vertical, amb presa de primera, cantelluda i evident. Un cop superat aquest curt tram la paret torna a prendre la inclinació dominant per arribar a la reunió relaxadament. 20 metres.

L4(IV)

Sortim de la reunió en diagonal a la dreta. En aquest llarg la presa és especialment generosa, amb grans còdols de totes les formes i textures. Anirem seguint les assegurances, que ens menaran fent ziga-zagues fins la següent reunió. 40 metres.

L5(IV+)

Sortim de la reunió per terreny fàcil fins que ens situem al costat del nas de la Gorra. Per pujar-hi tenim un pas molt bonic, aprofitant les preses i els forats que ens regala la roca. Un cop sobre el nas, només restaran uns quants metres de fàcil grimpada per arribar al cim. Muntem la darrera reunió a la mateixa creu. 35 metres.

Des d'aquí admirant els voltants en tots els seus 380º o algun més sembla impossible saber per a on hem pujat a aquest indret.

Aquesta es en total la tercera vegada que hi he pujat, dues per la via normal a aquest cim que em te el cor robat, però mai amb la sensació d'avui, desprès d'haver-lo escalat per la vessant més llarga.

Descens:

Anem a buscar la via normal (fites) on hi ha instal·lats uns passamans i cadenes que ens porten cap al coll on a l’esquerra comença la canal entre la Magdalena i el Gorro, que ens mena finalment al camí de sant Jeroni, aquesta variant últimament s’ha esta evitant bastant perquè a la part final te un pas amb cadenes molt relliscós i perillós per superar al torrent que surt al camí de Sant Jeroni.

També és possible rapelar per la via, donat que totes les reunions estan equipades amb dos argollas.

Nosaltres des del coll baixem la canal per la dreta i avall a buscar el refugi de San Martí i veure com els amics que venien darrera de la nostre cordada estavan a punt d’iniciar la Via Gam amb xapes blaves.

Tot i que ens hi han convidat decidim anar cap a casa, anem a buscar la canal que ens puja a la Miranda de la Magdalena i a la seva ermita i d’aquí passem pel costat de la Via Dokpass i baixem per les escales que comencen al costat de les baranes del pas de l’ermita de Sant Onofre, un cop al camí de Sant Joan anem direcció al Pla de les Tarnatules i a buscar la drecera de la Bassa de Sant Miquel per anar cap al Monestir de Montserrat.

Donar les gràcies als col·legues del blog escalatroncs, per facilitar-nos unes resenyes tant ben fetes, a la que només he tingut que afegir la meva propia vivencia, i alguna petita variant.

Agulla del Gep Llarg Via de l'Esquerra IV

MONTSERRAT

Agulla del Gep Llarg

Secció de les Saques

Via de l’Esquerra IV

Via de 60 metres en 2 llargs: (40m. de IV i 20 m. de III+)

Equipament: Parabolts i Espits

Descens: Petita desgrimpada per la part oposada.

Cordada: Francisco, Núria i Xarli

Data: 09 d’abril de 2012

Ens juntem amb la idea de fer una agulla senzilla però disfrutona i quan passem el Pas de la Portella continuem per seguir el primer caminal que ens puja per marques blanques cap a l’esquerra amunt, que es una variant de la Travessa Tècnica d’Agulles, quant passem entre La Boteruda i El Gep Llarg, anem cap a l’esquerra al mig del Torrent dels Marlets i en lloc de començar a enfilar el Gep Llarg ens equivoquem i el Francisco puja fins la primera reunió de la Via d’escalada clàssica de l’Agulla dels Marlets, no ho veu clar perquè les assegurances estant molt lluny, si es que hi son, hahahaha, decideix baixar i anem a l’agulla de més a la dreta i ara si, es l’agulla del Gep Llarg, coses que passen.

Desprès buscant informació sobre les vies de les agulles també m’he adonat de que la nostre intenció era fer l’Aresta Brucs i pel que sembla la que hem fet es la Via de l’esquerra.

La propera vegada ja no ens passara això, ja no anirem tant desprevinguts.

Be un cop a peu de via, comença el senzill primer llarg de 40 metres el Francisco i munta la primera reunió i el seguim de segona la Núria i jo de tercer desmuntant la vía.

A estat un recorregut per un bon rocam i pedres  de molt bona presa, fem unes fotos i seguim pel mateix ordre fins el cim.

Aquests últims 20 metres son un passeig de grau III+ una via amb un total de 60 metres per aprendran i portar als amics que tinguin intenció d’iniciar-se.

Fent aquesta via tornem a agafar fred, perquè ens fa un matí trist, apagat, núvol i gris i un cop al cim també ens cau una mica de plugim finet, que no ens deixa ganes de fer cap altre via més, també podem observar El Montgros i els seus voltants mig cobert per la boira.

Decidim marxar i per la part oposada trobem una desgrimpada d’uns 5 metres molt senzilla que per l’esquerra avall ens retorna al Torrent dels Merlets dins del camí de la Travessa Tècnica d’Agulles amb marques de pintura vermella, més avall passem pel costat de l’agulla de la Portella Petita en la que podem observar que algun graciós a trobat la via massa senzilla i a tret els dos primers parabolts deixant uns metres massa exposats fins el primer boló.

Nosaltres seguim avall desfent el camí fins l’aparcament de Can Maçana i planejant quin serà el nostre proper repte. Siauuuuuuuu

Via Camí de l'Alsina

MONTSERRAT, Pas dels Francesos

nosaltres només fem els 3 últims llargs que son els més macos.

Via Camí de l'Alsina (en memòria de Josep M. Alsina) V+ Obligat

Equipament parabolts

Cordada: Francisco i Xarli

Data: 08 d’abril de 2012

Descripció: Hi accedirem des del Monestir, des de la Plaça de la Creu pugem pel costat de les tendes fins a la Font del Portal. D'allí continuem cap a ponent per les Escales dels Pobres. Un cop passat el pont de fusta, al costat del Bassal dels Coloms, la via comença a la dreta, en una paret gastada.

Té dues possibles entrades. Una per la placa, de 6a+ i molt ben cosida, amb 5 llargs, o un parell de voltes d’escala més amunt per la canal herbosa, a on entrem per fer a partir del 3 llarg de  IV grau segons ressenyes.

Nosaltres vam tirar per la canal herbosa a fer els 3 últims llargs, que son els més macos i segurs.

El Francisco com de costum fa de primer i jo de segon durant tota la via, (de moment).

A la primera tirada em de superar una cella en flanqueig cap a l’esquerra, que ens fa patir una miqueta, que es el que fa atractiu aquest llarg.

El segon llarg es un senzill IV, per disfrutar i més de segon, hahah.

El tercer llarg es una passada, es un mur completament vertical i tirant en algun tram d’esquenes, es tota una paret continuada de V amb preses petites, que has de agafar-te amb calma i disfrutar.

Un cop al cim sembla mentira haver superat aquest bell mur natural, amb semblança infranquejable.

A dalt de tot surt a vint metres a la dreta de la Miranda dels Ermitans, un mirador únic per el seu enclavament sobre la basílica.

Nosaltres ara baixem de passeig entre mig dels turistes embadats pels cims que els envolta inapreciables de la nostre gesta, per les escales i l’engost pas dels francesos fins el Monestir.